Curiositats del carrer dels Terrissers
Avui continuem la secció del blog sobre curiositats del nostre poble. Us expliquem la història d'un dels carrers més estret, només per a vianants i a la part antiga del poble. El carrer dels Terrissers porta un nom que a cap de nosaltres sona estrany, però per què? Esperem que ho trobeu interessant i aneu seguint els nostres articles. Bona lectura i fins aviat!
Antigament era conegut com el carrer Sant Jordi, però amb el bateig de l’avinguda Sant Jordi, l’Ajuntament va optar per canviar-li el nom, amb l’objectiu d’evitar duplicitats. Va ser aleshores quan va rebre l’apel·latiu “dels Terrissers”. Una tria lògica si tenim en compte el passat del poble i el fet que en aquest passatge també hi va treballar un artesà, a Can Ricardo.
La nomenclatura també s’explica per la proximitat a Can Bufó, antigament un dels centres més actius pel que fa a producció de peces. Tampoc podem oblidar els escassos metres que separen aquest carrer del de La Font, on s’hi va concentrar l’activitat del darrer terrissaire de Sant Julià, Joan Capdevila.
En termes més simbòlics, el carrer dels Terrissers també al·ludeix a l’aigua necessària per treballar el fang. Encara que avui sembli increïble, els artesans la recollien al parc de les Set Fonts, just sota el passatge, i només gràcies a ella era possible dotar de vida les peces.
L’art, a les arrels
La tradició terrissaire a Sant Julià es pot resseguir des del segle XV, quan els vilatortins d’aquell temps anaven a vendre les seves peces a Vic, Ripoll, Alp i Puigcerdà. Es tractava sobretot d’olles per fer escudella, tupins per escalfar vi i vaixelles per a la cuina o abeuradors pel bestiar. Dos-cents anys més tard, aquesta activitat era la més important del poble, motiu pel qual era conegut com Sant Julià de les olles. Estan documentades d’aleshores 32 obradors de terrissaires i 27 forns. Qui treballava l’argila, ho feia per ofici, per tradició i per desig.
Tal era la fascinació que el tercer diumenge de setembre, antiga Festa Major, es feia una cercavila per passejar –simplement- una olla. N’era el símbol. Les peces, les mans que les treballaven, eren essències venerables, quelcom que potser ens pot recordar el carrer dels Terrissers.
Autora: Mertitxell Vilamala
Podeu llegir l'article ala revista Vilatorta, núm, 72
Imatges
